Un primer pas per entendre un espai concret, el seu relleu, els materials que el formen, és la reconstrucció de la seva història geològica. D’aixó se n’encarrega la paleogeografia, una disciplina científica que cerca reconstruir les condicions geogràfiques existents a la superfície terrestre a les diferents eres i períodes geològics. El resultat s’haurà d’interpretar amb el mapa geològic en mà per saber què hi ha a cada lloc i en quin moment es va formar. Cal tenir clar, però, que parlem de processos lents, estructurals, sobre els quals n’hi intervenen altres (erosió, vegetació, acció antrópica…) que també contribueixen a conformar l’entorn i que ara no tractarem.
Fa uns 100 milions d’anys, al Cretaci superior, el que ara és Catalunya i sud de França era la zona de contacte entre dues plaques tectòniques que es movien l’una contra l’altra: la Ibèrica al sud i l’Europea al nord. Casa nostra estava aleshores submergida sota una gran massa d’aigua. Amb el pas del temps, la pressió exercida per les dues plaques va fer que emergissin les terres. Va ser un procés continu de flexió de la litosfera que va provocar la formació progressiva dels Pirineus.
Fa uns 47 milions d’anys, a l’Eocè, l’actual Conca de l’Ebre era una gran badia oberta pel golf de Biscaia i els Pirineus eren un conjunt d’illes arrenglerades en la direcció est-oest.
D’aquesta època provenen els materials més vells que s’observen al mapa geològic, plegats sobre els encavalcaments que formen la Serra de Guixers i els Rasos de Peguera. Al mapa geològic, són les zones de color marronós situades per damunt del traçat de l’actual carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys.
Durant l’Oligocè (entre 34 i 23 milions d’anys) continuà la formació dels Pirineus i la badia es va acabar tancant, convertint-se en una mar interior que es va anar dessecant progressivament.
En aquest tros de món es rebien les aportacions de rius i torrents que drenaven les àrees del nord, ja elevades. Els materials dipositats en aquest mar són l’origen dels d’avui en dia (color groc al mapa geològic). Estan formats bàsicament per gresos i lutites al sud (punts vermells). A l’alçada de Montmajor comencen a aparèixer conglomerats (cercles taronges buits) i passat el graó de Capolat, en l’eix de la Serra de Busa i la Serra dels Tossals, esdevenen conglomerats massissos (cercles vermells).
Cal destacar, al sud del mapa, les sals sòdiques i potàssiques de Cardona de l’Eocè en entorns on també hi ha presència de graves. Aquests depòsits s’expliquen a partir de l’evaporació del mar interior esmentat. El cas del jaciment de Cardona és el que es coneix com un diapir salí, un tipus d’intrusió que permet que materials més profunds (és a dir, més vells) però més lleugers puguin remuntar a través de materials mes densos (més joves).
Fonts:
- Muntanya de sal de Cardona. Wikipedia.
- Història geològica de Catalunya. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Un tros de món 