S’acaba de publicar l’informe “L’Estat de la Natura a Catalunya 2020” on es revisa com anem de biodiversitat, és a dir, es fa la comptabilitat d’espècies animals i vegetals i s’avalua l’estat de salut dels seus hàbitats. Ja aviso d’entrada: no anem bé.
Amb el terme biodiversitat es fa referència a la varietat de fauna i flora. Es considera un bon indicador de la qualitat ambiental d’un territori el fet de que hi convisqui una àmplia gamma d’ecosistemes, habitats per un gran nombre d’espècies diferents i que, fins i tot, dins de les espècies hi hagi variabilitat genètica. Tota aquesta diversitat és molt desitjable: permet mantenir els sistemes naturals en funcionament, els fa més resistents al canvi, amb més capacitat de recuperació, més resilients. D’aquí que la comunitat científica s’esforci per conscienciar de la importància de mantenir aquesta riquesa i de que les administracions portin a terme programes específics per a preservar-la. Com es veurà, però, no són suficients.
Fa poc es va presentar l’informe sobre l’Estat de la Natura a Catalunya 2020 (Brotons et al., 2020). És el primer que es fa per Catalunya i segueix la petjada d’altres de similars, com per exemple el State of nature in the EU. L’informe està plantejat amb esperit didàctic i divulgatiu. És de lectura àgil, està ben il·lustrat i es centra en les principals idees i missatges que vol transmetre. No és literatura científica, exposa resultats ben fonamentat en dades recopilades amb rigor i argumenta i planteja les raons que les expliquen.
D’entrada, la principal conclusió, que va omplir els titulars dels medis durant els dos o tres dies que s’hi van interessar, és que es constata una reducció substancial a Catalunya d’un 25%, en poc menys de vint anys, del Living Planet Index (LPI), un paràmetre sobre l’abundància de la fauna salvatge. Sembla molt, però resulta que, a nivell mundial i durant el mateix període, es calcula que la pèrdua de biodiversitat ha estat del 60%.
Anem a pams i analitzem el document pensant en aquest tros de món.
Conclusions observacionals
L’informe és un treball de síntesi que ha comptat amb la col·laboració de més de 40 entitats de referència en l’estudi de la natura i que s’ha basat en dades i evidències científiques recollides per milers de persones voluntàries al llarg i ample del territori. En aquest punt, el teixit associatiu interessat en l’estudi i conservació de la natura és essencial, com ho demostra l’existència d’organitzacions com la Xarxa per a la Conservació de la Natura, entre d’altres. Aquest tipus de treball no seria possible si no es disposés de sèries d’observacions durant períodes llargs, portades a terme de forma contínua i coherent.
L’estudi s’estructura en quatre grans ambients amb els resultats globals que s’expressen a la figura següent. Per a l’ambient Medi marí i litoral les dades disponibles no són suficients.
S’observa que les espècies generalistes, amb requeriments ecològics més laxes, es mantenen estables, mentre que les espècies especialistes, més selectives i amb requeriments ecològics més restrictius, es troben en clara regressió.
També cal destacar que les dades disponibles indiquen que les papallones (l’únic grup d’invertebrats per al que es disposa de sèries temporals de dades llargues) estan disminuint de manera molt més marcada que els vertebrats, tal com es mostra en la figura següent. Els resultats s’han obtingut a partir de les dades de 194 espècies de vertebrats (espècies autòctones de peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers) i invertebrats (127 espècies autòctones de papallones).
Els ambients i les seves problemàtiques
Les causes principals de la degradació de biodiversitat a escala global són la intensificació dels sistemes productius (agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca), la pèrdua i degradació dels hàbitats naturals, el canvi climàtic, les espècies invasores i la contaminació. Per Catalunya, l’informe considera que la raó de fons es la intensificació de l’ús dels recursos naturals des de diferents sectors socioeconòmics, però també amb l’abandonament de determinats usos en zones poc productives. És a dir, el model de consum dels recursos naturals, cada cop sotmesos a major pressió per l’augment de la població i també per l’augment de la capacitat d’acció sobre l’entorn.
L’ambient Boscos i matollars és on hi menys pèrdua. Durant el període estudiat es constata un augment de la superfície de boscos i també el volum d’arbres. Tot plegat s’explica per l’abandonament progressiu de pastures i conreus, pels canvis en els aprofitaments forestals i per una disminució important de d’afectacions per incendis des de l’any 2000. El resultat és que proliferen uns boscos joves, en estadis de biodiversitat baixa, que està beneficiant principalment a les espècies vegetals més freqüents. Les que no ho són tan, disminueixen. La fauna s’hi manté: les papallones diürnes mantenen les seves poblacions, mentre que els ocells les milloren sensiblement. En canvi les espècies que utilitzen zones més obertes o matollars han patit disminucions marcades, especialment les papallones. En aquest ambient cal destacar la proliferació del senglar com a espècie generalista, ja que no hi troba predadors, i la greu disminució d’espècies mes especialitzades, com el ratpenat o el gall fer.
És d’esperar que, a mida que els boscos madurin, es diversifiquin els seus habitants sempre que la gestió forestal sigui prou acurada per a permetre-ho. Per altra banda, cal no perdre de vista que els incendis tenen aspectes positius per a moltes espècies d’invertebrats i vertebrats que requereixen d’hàbitats oberts (com matollars o prats) que actualment estan en regressió a Catalunya.
Pel que fa als ambients agrícoles i prats, la pèrdua de biodiversitat ha estat més important i sostinguda en el temps. L’abandonament de pastures i conreus ha afectat a unes comunitats lligades a pràctiques agrícoles i ramaderes extensives ben arrelades al territori. La progressiva disminució del secà ha fet disminuir les poblacions d’ocells estèpics en un 27% al període estudiat. Alguns tipus de papallones estan minvant ja que estan vinculades a plantes crucíferes típiques del guaret, una tècnica agrícola en retrocés davant d’altres més intensives. La intensificació (augment de l’ús de fitosanitaris i de fertilització basada en purins de ramaderia intensiva porcina) també té un efecte nociu sobre les plantes més especialitzades i, de retruc, sobre les comunitats animals.
Rius i altres aigües continentals són les que presenten pitjors números, bàsicament degut a alteracions en la quantitat i qualitat de l’aigua, la morfologia de les riberes i la composició de les comunitats biològiques. L’aigua és un recurs escàs, sotmès a fluctuacions estacionals, que suporta molts usos socials i que presenta ecosistemes diversos i molt fragmentats. Hi han problemes de contaminació per aigües residuals urbanes, agrícoles i industrials, que aporten metalls pesants, dissolvents, fàrmacs, plaguicides, etc. Però fins i tot el vessament d’aigües tractades poden provocar alteracions, com pot ser el canvi del règim temporal propi dels rius mediterranis. L’ocupació de les lleres, la construcció de rescloses, la hiperfreqüentació humana i altres impactes antròpics alteren l’entorn i ocasionen molèsties a la flora i a la fauna.
A tot plegat cal afegir-hi el fenomen de les espècies exòtiques invasores, que poden arribar a fer desaparèixer espècies autòctones i simplificar les comunitats. La seva introducció ve facilitada pel major intercanvi de persones i mercaderies, el canvi climàtic i la progressiva artificialització del paisatge.
La feina a fer
Està clar que la preservació de la biodiversitat i, fins i tot, el seu estímul és un benefici ambiental desitjable. Cal considerar-lo, per tant, d’interès públic i l’Administració se’l ha de fer seu com a gran objectiu.
Es poden resumir les estratègies per fer front a la pèrdua de biodiversitat en tres grans línies d’actuació: la recopilació de coneixements sobre l’estat de la biodiversitat a casa nostra; la continuació i reforçament dels programes de protecció d’hàbitats, conservació d’espècies i restauració de zones danyades; i la sensibilització social.
Les fonts de les que s’ha nodrit l’informe són moltes i molt diverses. També existeixen diversos repositoris de dades. Tot plegat es recolza en un important esforç col·laboratiu impulsat des de l’Acadèmia i la societat civil. Cal que l’Administració sàpiga estimular aquesta energia i crear un marc que permeti l’intercanvi, el reconeixement i la canalització de recursos. Esperem que el promès Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat pugui exercir aquesta funció.
Cal continuar enfortint el programa d’espais protegits, com és el cas del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i el pla Xarxa Natura 2000 entre altres, i les accions de preservació de fauna i flora, com és el cas del pla de recuperació del Trencalòs, que a la nostra zona s’aplica per sobre la carretera que va de Solsona a Berga per Navès, i el de recuperació de la llúdriga, que es dóna a la part inferior de l’Aigua d’Ora, al Cardener des de Sant Ponç en avall i al Llobregat de la Baells en avall.
Finalment, l’educació i sensibilització social és essencial. La conservació de la biodiversitat ha de formar part de la nostra cultura. Per fer-ho, a més d’introduir-ho a totes les etapes educatives, cal que les decisions siguin consensuades amb els habitants del territori on siguin d’aplicació.
Referències:
- Brotons, L.; Pou, N.; Herrando, S.; Bota, G.; Villero, D.; Garrabou, J.; Ordóñez, J. L.; Anton, M.; Gual, G.; Recoder, L.; Alcaraz, J.; Pla, M.; Sainz de la Maza, P.; Pont, S. i Pino, J. (2020): Estat de la Natura a Catalunya 2020. Barcelona: Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. [consultat el 20 de desembre de 2020]
Un tros de món 