El territori és un bé escàs, font de recursos i on hi fem vida. Cada cop tenim més capacitat per habitar-lo, transformar-lo i moure’ns-hi. Cal, doncs, fer-ne un ús racional i pautat en funció dels valors que, com a societat, l’hi associem. No tot s’hi val, tots hi hem de caber. Cal fer-ne una gestió des de l’interès públic i que passa per legislar sobre com actuar sobre el territori, el que s’anomena ordenació territorial, i plantejar com es porten a terme aquestes actuacions, la qual cosa es fa mitjançant el planejament territorial (àmbit supramunicipal) i urbanístic (àmbit municipal).
A Catalunya, l’ordenació territorial es va entomar amb la promulgació de Llei 23/1983, de 21 de novembre, de política territorial, on es plantegen els objectius de fomentar una distribució equilibrada del creixement per tal d’assolir uns nivells de renda adequats a tot el territori; de promoure un creixement ordenat des del punt de vista de les implantacions sobre el territori per tal d’afavorir una eficàcia més gran de les activitats econòmiques i una millor qualitat de la vida; i d’afavorir el creixement econòmic de Catalunya i lluitar contra l’atur. Entre altres coses, es van dissenyar tota una sèrie d’instruments jurídics per concretar els mecanismes per encara aquests objectius.
L’any 1983 la Carta europea d’ordenació del territori va establir una sèrie d’objectius pel que fa a com plantejar l’ús del territori: assolir el desenvolupament socioeconòmic i equilibrat de les regions, millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes, gestionar de forma responsable els recursos, protegir el medi ambient i utilitzar el territori de manera racional. Després, hi han hagut aportacions que han matisat aquests objectius. Potser la més important és el concepte de desenvolupament sostenible, plantejada a la Declaració de Rio sobre el medi ambient i el desenvolupament de 1992, que implica pensar accions que evitin al màxim la destrucció dels recursos naturals amb el compromís de no malmetre’ls per a les generacions futures.
La construcció de la planificació territorial i urbanística es planteja de forma jerarquitzada. Comença per tractar l’àmbit de tot Catalunya i continua amb planificacions més detallades a mida que augmenta l’escala. A escala més petita, menys detall, determinacions més genèriques. A escales més grans, es concreten les determinacions, que hereten les directrius i normatives de les planificacions més generals. A nivell municipal, en el marc de l’urbanisme, s’han d’assumir els preceptes de les planificacions prèvies.
Tot plegat té un gran inconvenient, que és la falta de sincronia en els diferents instruments: els plans territorials tan sols obliguen als planejaments d’abast inferior a partir del moment de la seva aprovació. És a dir, fins que no es renoven els planejaments antics no s’assumeixen les determinacions de l’ordenació territorial. Això fa que convisquin simultàniament planejaments construïts sobre fonaments d’èpoques diferents.
I tot va molt lent en aquest negoci: els documents són complicats, hi han molts interessos diferents involucrats i els procediments són complexos. Els diferents planejaments evolucionen, com a molt, amb parsimònia. Com s’ha vist, la llei és de 1983, la planificació general és de 1995 i les planificacions territorials parcials no van començar a aparèixer fins 2006. Cal destacar, però, que alguns plans territorials sectorials, els especialitzats en temes concrets, si que es van desenvolupar amb anterioritat, com és el cas del Pla d’espais d’interès natural de Catalunya (PEIN), que és de 1992.
Ja s’ha dit, l’any 1995 es va aprovar el Pla Territorial General de Catalunya, on es van definir els objectius d’equilibri territorial d’interès general i es van establir, en forma de marc global de referència, les accions que calia emprendre per crear les condicions adequades per atraure l’activitat econòmica a les zones idònies. Així, es van definir les estratègies i les directrius per a la formulació dels plans (tant territorials com urbanístics) i la fixació d’un model territorial amb horitzó de vigència fins l’any 2026. Amb aquestes premisses, va endegar el procés de redacció de Plans Territorials Parcials (PTP), d’aplicació en cadascun dels àmbits funcionals definits pel pla general, i de Plans Territorials Sectorials (PTS), on es plantegen problemàtiques concretes.
Resum dels principis que han de regir l’ordenació territorial segons el Pla Territorial General de Catalunya
- Afavorir la diversitat del territori i mantenir la referencia de la seva matriu biofísica.
- Protegir els espais naturals, agraris i no urbanitzables en general com a Components de l’ordenació del territori.
- Preservar el paisatge com un valor social i un actiu econòmic del territori.
- Moderar el consum de sòl.
- Afavorir la cohesió social del territori i evitar la segregació espacial de les àrees urbanes.
- Protegir i potenciar el patrimoni urbanístic que vertebra el territori.
- Facilitar un política d’habitatge eficaç i urbanísticament integrada.
- Propiciar la convivència d’activitat i habitatge a les àrees urbanes i racionalitzar la implantació de polígons industrials o terciaris.
- Aportar mesures de regulació i orientació espacial de la segona residència.
- Vetllar pel caràcter compacte i continu dels creixements.
- Reforçar l’estructura nodal del territori a través del creixement urbà.
- Fer de la mobilitat un dret i no una obligació.
- Facilitar el transport públic mitjançant la polarització i la compacitat dels sistemes d’assentaments.
- Atendre especialment la vialitat que estructura territorialment els desenvolupaments urbans.
El 16 de setembre de 2008 es va aprovar el Pla Territorial Parcial de les Comarques Centrals, que desenvolupa el següent pas d’ordenació territorial a les comarques de l’Anoia, el Bages, el Berguedà, Osona i el Solsonès. Assumeix les premisses del pla general desglossades al quadre anterior i estableix uns escenaris de població, llocs de treball i habitatges per l’horitzó 2026 a partir de les quals arriba a conclusions en relació a tres línies estratègiques: l’ordenació dels espais oberts, estratègies de creixement dels assentaments urbans i valoració i proposta d’infraestructures de mobilitat. Donem-lis un cop d’ull, centrant-nos en aquest tros de món.
Sistema d’espais oberts
Els espais oberts, els espais no urbanitzats o associats al règim de sòl urbanístic de no urbanitzable, es classifiquen en tres tipus en funció del seu grau de protecció:
- els de protecció especial, els de protecció més elevada, que són els que cal preservar en primer lloc: se’ls considera com no urbanitzables de forma indefinida i s’hi estableixen limitacions a les edificacions i els usos que la legislació urbanística admet en el règim de sòl no urbanitzable;
- els de protecció territorial, d’un nivell de protecció inferior a l’anterior: contenen valors destacables que aconsellen restringir les actuacions d’implantació d’activitats o usos intensius; només es poden emprar per aquests motius en casos excepcionals de comprovat valor estratègic, un cop feta la tramitació prèvia dels instruments urbanístics adequats; i
- els de protecció preventiva, que correspon a la resta: estan sotmesos a les limitacions pròpies del règim de sòl no urbanitzable i són susceptibles de ser urbanitzats en desenvolupament dels plans municipals.
A més de la regulació que assegura el manteniment de les condicions actuals dels espais oberts amb valor natural, agrícola i de connexió, el Pla fa també una sèrie de recomanacions per tal de garantir la continuïtat d’aquests valors amb una sèrie d’estratègies, la majoria de caire general:
- sobre les masses forestals
- sobre els espais agraris
- sobre el deteriorament del medi, que passa per identificar paratges sensibles, com per exemple el curs mitjà del Llobregat, on hi ha establertes les colònies Viladomiu i Cal Guixarò, que té la virtut de ser un dels pocs trams on el riu que ofereix més possibilitats de ser creuat connectant espais de protecció especial a banda i banda.
- sobre l’afectació del sòl per les activitats mineres
- plans especials al llarg de determinats cursos fluvials
- elaboració del catàleg de paisatge
El sistema d’assentaments
En funció de la seva morfologia, pla considera dos tipus d’implantacions d’assentaments: els nuclis històrics i les seves extensions, i les àrees especialitzades (ús residencial, ús d’equipaments, ús comercial i altres terciaris, ús industrial i logístic).
Per cadascuna, el pla estableix una sèrie d’estratègies:
- creixement, que pot ser potenciat, mitjà o moderat,
- canvi d’ús i reforma interior,
- consolidació i millora urbana i
- manteniment del caràcter rural.
A més, per a les àrees especialitzades, també poden considerar estratègies de futur com la de dotar-lo d’equipaments, considerar la necessitat de plantejar-hi una estratègia específica donades les seves característiques, estimular-ne la seva reducció o extinció, o, al contrari, la seva extensió.
Al cas del tros de món que aquí interessa, tenim una casuística molt diversa pel que fa a estratègies pels nuclis històrics:
- es consideren mereixedors de potenciar-ne el creixement els nuclis de Berga, Solsona i Gironella,
- l´únic que es considera apte per a un creixement mitjà és Sant Llorenç de Morunys,
- bona part de la resta de poblacions se les ubica dins el grup on s’admet un creixement moderat, com és el cas de Navàs, Cardona i la Coromina, Avià, Cercs i Sant Jordi, Casserres, l’Espunyola, Montmajor, Puig-reig, Clariana de Cardener, Navès, i Freixinet, Su i Santa Susanna dins del municipi de Riner,
- els nuclis que queden a la categoria de millora i compleció són el Palà de Torroella, Castelladral i el Mujal al municipi de Navàs; Mina Nieves, Colònia Manuela i els Escorials al municipi de Cardona; la Torre del Piquer, la Plana i Cal Rosal al municipi d’Avià; la Colònia Rosal, Sant Ferran i Can Pagerols al municipi de Berga; Sant Corneli i la Rodonella al municipi de Cercs; Viladomiu Nou i Viladomiu Vell al municipi de Gironella; Montclar; Gargallà al municipi de Montmajor; l’Ametlla de Merola, Cal Marçal, Can Prat i Cal Riera al municipi de Puig-reig; Brics al municipi d’Olius; Vilamantells al municipi de Guixers; i Avellanosa al municipi de Riner,
- i, finalment, es proposa que mantinguin el seu caràcter rural Llinars al municipi de Castellar del Riu; Fígols; Capolat; Viver i Serrateix; Olius; Valls i Montcalb al municipi de Guixers; Hortoneda i Sant Just i Joval al municipi de Clariana de Cardener; i el Miracle al municipi de Riner.
Infraestructures de mobilitat
En aquest àmbit, el Pla vol aportar criteris i objectius complementaris a les línies de treball dels diversos plans sectorials que tracten de les infraestructures i de la gestió de la mobilitat, a partir d’un plantejament integrador de la xarxa de desplaçaments en les característiques intrínseques del territori. En el moment de la seva redacció ja s’havia aprovat el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya 2006-2026 i, per tant, se’l va tenir present de forma harmonitzada.
Evidentment, parlarem de la xarxa viària. No era realista al 2008, ni ho és ara, plantejar el retorn del ferrocarril o la construcció d’aeroports per aquestes contrades.
El Pla organitza les diferents vies en autopistes i autovies; vies estructurants primàries; vies estructurants secundàries i vies estructurants suburbanes. A més, proposa diferents actuacions: tasques de conservació de la via, de condicionament o, fins i tot, de nous traçats.
Pel que fa al nostre tros de món, un corredor fonamental és la C-16, que connecta Barcelona amb la frontera francesa passant per Berga (codi E-09 a la xarxa europea). La conclusió és que cal potenciar-ho amb el desdoblament fins a Bagà.
Com a vies estructuradores primàries hi han la C-55, el corredor que connecta Solsona i Cardona amb Manresa i la C-26, que connecta Berga i Solsona amb Bassella i Ripoll. Aquestes cal que garanteixin l’accessibilitat i bones prestacions en termes de velocitat i de capacitat, incloent-hi variants.
Com a vies estructuradores secundàries es citen la carretera Montmajor-Cardona (B-420) i l’Espunyola-Casserres-Gironella (BV-4131). Han de garantir la connectivitat entre els nuclis i la seva accessibilitat des de i fins a la xarxa primària.
Tot plegat, tal com es va pensar al 2008
El Pla conclou amb una normativa d’obligat compliment per a tot el planejament d’àmbit inferior que es desenvolupi al seu àmbit territorial i amb una col·lecció de mapes que incorporen les determinacions establertes. Sota es comenta un fragment a mode de exemple.
La màxima protecció del sòl es concentra a l’altiplà de Capolat, a tocar de l’àmbit de Xarxa Natura 2000 de les Serres de Queralt i Els Tossals-Aigua d’Ora, i a la riba esquerra del Llobregat, amb un connector que segueix la riera de Clarà i incorpora l’àmbit del PEIN Tres Hereus, situat al nord de Casserres.
Pel que fa als sòls de protecció territorial, hi han seleccionades unes zones als voltants de Montclar on es valora el seu interès agrari i paisatgístic, a l’entorn de la conca de la riera de Navel.
La resta de sòl no urbanitzable queda de protecció preventiva en un àmbit d’important potencial agrari.
Les principals taques urbanes són Berga i Gironella, on es proposa potenciar-ne el creixement. La majoria de la resta de nuclis, que són capitals de municipi llevat del cas de la Colònia Rosal, se’ls hi associa un creixement moderat.
El conjunt d’antics assentaments industrials al llarg del Llobregat, molts ara també d’ús residencial, estan inclosos a la categoria de millora i compleció de la seva estructura urbana. També és el cas de Montclar.
Pel que fa a Capolat, que no conté cap nucli ben determinat, es proposa pel manteniment del caràcter rural.
Es proposa el condicionament de la carretera de Montmajor a Berga, la de Berga a Sant Llorenç de Morunys i la connectivitat de la C-16 a Berga.
Es plantegen nous traçats a l’entorn de Montmajor, una nova connexió a la C-16 des de Casserres i el desdoblament de la C-16 de Berga cap al nord.
Des de 2008 han passat moltes coses: vam patir una crisi immobiliària que ens ha fet repensar la nostra forma de consumir territori; ara estem vivim una pandèmia que ens esglaia dia si i dia també i que aviat arribarà a l’any amb tot un seguit d’estralls socials i econòmics dels que, de ben segur, ens en ressentirem, etc. Això fa que ens plantegem on queden aquelles projeccions de població, habitatge i activitat econòmica sobre les quals es va construir el Pla. Seria interessant comparar allò previst amb allò actual i intentar esbrinar com afecten les desviacions a les determinacions del Pla. Els plans són instruments que haurien de ser vius, prou flexibles per assumir l’evolució, cada cop més dinàmica i accelerada, de la societat i la seva forma de consumir el territori.
Referències:
- DPTOP (2010): Pla territorial parcial Comarques Centrals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques [En línia, consulta: 01-01-2021].
- Esteban Noguera, Juli (2006): El Programa de Planejament Territorial: continguts i mètode. Espais: revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, núm. 52, p. 14-25 [En línia, consulta: 01-01-2021].
- Gifreu Font, Judith (2019): Soc regidor d’urbanisme, i ara què? Les principals 150 preguntes (Quarta edició). Barcelona: Associació Catalana de Municipis [En línia, consulta: 01-01-2021].
Un tros de món 