El llegat prehistòric: jaciments i el projecte Gegants Immortals

Publicat el per Joan Capdevila Subirana

Per aquestes contrades hi han forces testimonis de la presència humana en època prehistòrica. El jaciment més destacable és, precisament, el que ha proporcionat les restes més antigues: la Balma de Guilanyà, sota els cingles de Busa. Del neolític i les edats dels metalls hi ha un bon nombre de sepulcres, amb testimonis tan impressionants com un seguit d’esteles o menhirs que, actualment, estan en procés de restauració en el marc del projecte Gegants Immortals del Museu Comarcal de Solsona.

Principals jaciments prehistòrics per aquest tros de món, distingint entre balmes, coves, cistes, dòlmens i altres tipologies de llocs. Elaboració pròpia a partir d’una selecció de jaciments considerats en bon o regular estat per part de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de la Generalitat de Catalunya.

Les restes més antigues: el paleolític superior

Treballs arqueològics a la Balma Guilanyà. Foto: CEPAP-UAB.

A la Balma de Guilanyà (Navès) s’hi ha trobat més de 1.500 artefactes lítics, elaborats amb pedra local, relacionats amb el processat de fibres vegetal, i 36 fragments de restes humanes corresponents a quatre individus. La datació amb carboni-14 ha demostrat que les restes més antigues es remunten a fa més de 14000 anys i les més recents són de fa 8000 anys. La balma va ser visitada, per tant, durant uns 6000 anys però no de forma contínua. S’ha comprovat que els períodes d’assistència van coincidir amb períodes de clima més benigne. Les restes humanes són de fa gairebé 13000 anys i són un dels conjunts de restes d’Homo sapiens més antics de la Península Ibèrica.

Vista general de la placa Guilanyà I i un calc. Als requadres s’aprecien motius en forma d’aspa (a dalt) i una trama de línies i retícules (a baix). Extret de Martínez-Moreno et al. (2011).

La gent instal·lada a Guilanyà elaborava estris per caçar, recol·lectar, transformar els aliments o adobar pells. Malgrat que únicament s’han conservat les eines de pedra, aquestes ens indiquen que varen elaborar puntes de fletxa per caçar, ganivets per tallar carn i vegetals, burins per treballar materials orgànics (fusta, os i banya), gratadors per adobar les pells dels animals i matxucadores per trencar ossos i closques dels fruits secs.

Martínez-Moreno et al, 2016

També s’hi han trobat restes òssies d’animals, el que ha permès reconstruir la biodiversitat local i la seva evolució. Les ocupacions més antigues es centraven en la caça de la cabra pirenaica i, amb menys proporció, cérvols i senglars; les restes més recents mostren més varietat de caça i identifiquen utensilis relacionats amb la recol·lecció i tractament de fruits silvestres. Dinàmiques similars se’n dedueixen també del jaciment de la Font del Ros (Berga).

A més, s’hi han trobat petits cargols marins, que devien ser emprats com a penjolls o cosits a la vestimenta, i una placa d’uns 60 x 50 cm amb gravats abstractes o geomètrics (veure la figura de dalt). Són manifestacions de caire social i simbòlic poc documentat per aquests períodes.

El neolític

Fa 6000 anys va evolucionar la forma de vida com a conseqüència del desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia. S’hi observa la producció de ceràmica a mà i l’elaboració d’eines de pedra polida. Ara bé, continuaven pescant, caçant i recol·lectant. Aquests humans habitaven en coves i balmes, i també en petits poblats de cabanes a l’aire lliure. Els jaciments més antics estan mal conservats i poc estudiats: les balmes de la Roca de la Guineu (Avià) i l’Espluga Negra de Castelltort  (Guixers). Les restes que es troben per aquest tros de món solen ser ceràmica cardial (ceràmica decorada amb l’empremta de petxines) i, sobretot, sepulcres fets amb grans lloses de pedra. Consisteixen en fosses excavades sota terra i amb l’entrada tapada amb una llosa (sepulcre de fossa) o bé en caixes fetes de lloses de pedra per tots els costats i la part superior dins de les fosses excavades (cistes neolítiques). Les inhumacions eren individuals, en parella o bé amb fills, acompanyats tot sovint d’un aixovar. En bon estat es poden citar el Menhir d’Ardèvol (Riner) i les cistes Estació del Solà I (Riner), Estació del Solà IV (Riner), Serrat de les Tombes  (Capolat) i la Cista del Pla de la Pinassa (Montmajor). Per exemple, a l’Estació del Solà IV la cambra fa 1’74 metres per un metre i 0’90 metres d’alt i s’hi va trobar un esquelet amb un adreç funerari de 14 perles de serpentina, un cargol marí foradat, 3 puntes de sageta trapezoïdals, 4 ganivets de sílex i dos fragments ceràmics de vasos diferents.

Dolmen de la Vinya del Juncà. Fotografia de Pere Vilaró del 2014, publicada al blog Dòlmens i Menhirs Pilar.

Cap a finals del neolític, al tercer mil·lenni abans de la nostra era, es desenvolupa la cultura megalítica, on cal destacar que comencen a utilitzar-se metalls, hi ha més diversitat de ceràmiques i evolucionen les construccions funeràries, construïdes amb grans lloses o blocs de pedra i recobertes d’un túmul de pedres i terra, anomenats en general dòlmens i dels que hi ha una certa abundància i diversitat de formes constructives. Són sepulcres col·lectius, de panteons de clans familiars. D’aquesta època seria el dolmen de la vinya del Juncà (Cardona), de cambra simple, on es van recuperar tres peces corresponents a uns collarets (un dentalium, una pedra grisenca i un disc fet de petxina) i unes ascles de sílex blanc, fragments de làmines també de sílex i fragments de ceràmica. També es poden citar el Dolmen de la Torre de la Roqueta (Cardona),  el Hemidolmen o menhir de Cardona (Cardona) i un lloc d’habitació encara poc explorat, la cova de Can Maurí  (Berga).

Les Edats dels Metalls

Els inicis de les manipulacions metal·lúrgiques coincideixen amb l’emergència de les primeres societats complexes, derivades de l’increment i diversificació de la producció i els intercanvis. A majors innovacions, més productivitat i més especialització i estructuració social.

Del calcolític, entre el 2200 i el 1800 abans de Crist, és destacable la cova d’Aigües Vives  (Olius), possiblement excavada a partir de la balma, on es trobaren un centenar d’esquelets, força material ceràmic, peces ornamentals i peces metàl·liques: tres agulles de bronze de secció quadrangular amb els extrems apuntats, un punyalet, una punta de sageta i dos fils arrodonits que havien format una espiral, tot del mateix metall.

El Clot dels Morts I. Fotografia de l’autor.

Entrat a l’Edat del Bronze, al segon mil·lenni, es destacable el conjunt de dòlmens a Montmajor (Clot dels Morts I, Clot dels Morts II, Serrat de les Pipes I, Pla de la Fossa) amb senyals d’haver estat reaprofitats en etapes posteriors i espoliats. A Clot dels Morts I s’hi van trobar ceràmiques carenades amb nanses d´apèndix de botó i aixovars consistents en dentaliums, petxines i d´altres tipus de collarets i braçalets, entre el que destaquen diverses peces de coure. També hi havia algunes agulles de coure i un anell de bronze. El material antropològic estava format principalment per dents i ossos llargs, que van permetre identificar 71 individus corresponents a les successives inhumacions.

Més tardans són el Bressol de la Mare de Déu (l’Espunyola), anomenat així perquè hi ha la llegenda popular de que un pastor hi va trobar la Mare de Déu dels Torrents, i la necròpolis Vinya de Cal Mas (Navàs), situada sobre un cingle i que comparteix espai amb diverses tombes excavades a la roca, clarament medievals.

El Bressol de la Mare de Déu. Fotografies de l’autor.

El projecte Gegants Immortals

El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona va endegar el 2018 un projecte per restaurar i preservar un grup de sis esteles funeràries o menhirs de la comarca:

Aquestes manifestacions es troben integrades dins el fenomen de l’estatuària antropomorfa europea de finals del neolític i del calcolític i formen part d’una tradició autòctona plenament arrelada. L’actuació, batejada amb el nom de Gegants Immortals, vol aturar el procés de deteriorament que han sofert degut a l’exposició a la intempèrie i a l’acció humana. Molts presenten gravats i decoracions que corrien el perill de perdre’s.

A finals d’octubre de 2018 es van dur a terme els treballs de trasllat que les van dipositar en un espai de la Casa Gran del Miracle.

Durant el mes de desembre de 2019 es va procedir a la restauració i consolidació de tres d’ells: l’estela del Caballol, el menhir del Solà i l’estàtua-menhir del Roc de la Mare de Déu. Les tasques van consistir en la neteja superficial de brutícia, dipòsits i concrecions, el tractament i remoció d’elements biològics, la consolidació de parts amb risc de despreniment i la consolidació a nivell estructural d’aquells elements que estaven fragmentats. Els treballs s’han completat amb la reintegració puntual amb morters de petites fissures i esquerdes i la seva entonació cromàtica.

Aquesta primera intervenció de restauració ha permès estabilitzar els elements tractats. L’eliminació d’elements biològics i el tancament d’esquerdes posarà fre a la degradació que patien, tant a nivell d’estructura com de decoracions. Així mateix, la neteja de les superfícies ha permès posar al descobert els gravats incisos que conserven tant l’estela del Caballol com l’estàtua-menhir del Roc de la Mare de Déu. Tanmateix, caldrà esperar a estudis posteriors per tal d’afinar possibles interpretacions. Està prevista una segona fase de restauració sobre els altres elements dipositats.

Queda pendent, però, un debat important: què fer-ne, es retornen als seus llocs d’origen o queden dipositats al Miracle?

De fet, el trasllat ja va crear polèmica per part dels qui consideren que les esteles no es poden separar del lloc on estaven ja que són “…un recordatori d’una geografia sagrada, vinculada a la visió d’un món sacralitzat, que tenien els nostres avantpassats del neolític”. Amb aquest argument es defensa que “avui dia es pot posar en valor i explicar molt millor a la societat contemporània des dels mateixos llocs on varen ser col·locades –mai a l’atzar– que no pas des de la sala d’un museu”. En la mateixa línia, la plataforma NaturaLitat va posar en marxa una campanya a change.org demanant el retorn de les esteles als seus llocs originaris; “… que es puguin oferir diverses possibilitats d’itineraris, guiatges i recuperació de camins per tal de poder conèixer aquests elements en el territori d’una manera respectuosa…”; i que es promogui “… a més de l’estudi arqueològic dels objectes, l’estudi de la funció energètica d’aquestes esteles-menhir en el territori, i del seu enclavament originari, correcte i ben orientat”.

Per altra banda, hi han veus, com la del restaurador Aleix Barberà, que ha treballat amb les esteles, que opinen que cal conservar-los en un lloc tancat per evitar les degradacions derivades de l’exposició a la pluja i als factors ambientals. Tornar-les al seu lloc d’origen implica haver d’assumir el risc de la seva destrucció.

Hi ha pendent una taula de debat per tractar aquestes qüestions entre totes les parts interessades. Crec que aquí del que es tracta és de preservar de la millor manera possible aquest llegat tan impressionant, sigui de les inclemències d’estar a l’aire lliure, del vandalisme esporàdic o d’usos inapropiats, com és el cas de l’ús del Roc de la Mare de Déu com altar cristià. Les esteles ens parlen sobretot dels nostres avantpassats, del seu pensament simbòlic i espiritual. No del nostre. Cal garantir la seva conservació per admirar-les i aprendre’n.

Referències:

Deixa un comentari