La parròquia ha estat, ho continua sent, un element estructurador del territori. Per una banda, per la seva antiguitat i permanència sense interrupcions. Per altra, per transcendir el seu caràcter religiós i esdevenir un àmbit de reunió, de comunitat, que li ha donat un innegable caràcter identitari, especialment al món rural, on capellans, mossens, rectors, tot sovint han suplert les necessitats socials que les autoritats establertes, més efímeres i llunyanes, no podien satisfer.
Origen i evolució de la parròquia
Les primers mencions escrites del terme parròquia en aquestes contrades daten del segle IX. En Josep M. Marquès (1996) n’ha seguit el rastre. Els primers promotors d’esglésies foren els veïns de cada lloc, que després demanaven al bisbe la seva consagració. En aquesta operació, s’assenyalava un districte o territori adscrit a la nova església mitjançant un descripció dels trets geogràfics que en marcaven el límit. Entre les primeres mencions per part del bisbat d’Urgell apareixen, entre altres, la consagració d’Olvan (any 899) o la de Canalda (any 901).
A l’any 901 de l’Encarnació del Senyor, tercera indicció, el dia de les calendes de març de l’any tercer del regnat del rei Carles, vingué el molt venerable bisbe Nantigís a la vila que se’n diu Canalda, pregat pel poble que hi habitava, els quals havien edificat l’església i la portaren a la culminació de la seva consagració en honor de sant Julià, màrtir de Crist, i per altres que temien Déu i vivien en aquesta parròquia, per tal que la consagrés i constituís la parròquia segons els ritus eclesiàstics, i tot ho va fer segons llur prec. Així, doncs, jo Nantigís, bisbe per la misericòrdia de Déu, assigno a l’esmentada església la parròquia que hi va annexa, la qual va des de l’Aigua Fervent fins a l’antiga de Magnefrad, i fins a la parròquia de Sant Martí de Lladurs i arriba a l’antiga vall Infernal i fineix al gran de Cavalleria. Totes les viles amb els seus vilatans i tot el que hi ha inclòs en aquests termes, ho conferim a l’esmentada església, a fi que li paguin els delmes i primícies i li facin altres ofrenes eclesiàstiques, segons el costum cristià (…)
Nantigisus consagra Sancti Juliani de Kanavita. Traducció manllevada de Cathalaunia
Com s’hi pot observar, el terme parròquia apareix amb el sentit d’un districte delimitat per termes, on és vigent l’obligació de pagar els corresponents tributs (s’hi citen el delme i la primícia), que havia de ser satisfet per totes les terres productives.
Elvis Mallorquí (2007) ho desenvolupa a la seva tesi sobre el bisbat de Vic. La parròquia medieval va ser, en primer lloc, un poble viu, una comunitat creada a l’entorn de l’església i del seu rector, amb un territori depenent i amb un conjunt de feligresos que s’hi reunia per rebre els sagraments. A més dels aspectes religiosos, la parròquia era el marc fonamental per la vida quotidiana: les campanes de cada església identificaven cada comunitat rural i en regien el temps diari i setmanal, en marcaven els moments de festa i de dol i advertien dels perills, de les tempestes o del pas de criminals pel poble.
També cal tenir present la parròquia com a entitat jurídica, ja que els seus feligresos havien de complir amb un seguit d’obligacions espirituals i temporals envers al temple, el cementiri, el rector, l’obreria i les confraries. Aquests vincles contribuïren a enfortir el sentit de comunitat al món rural: a través de la parròquia s’organitzaven els principals actes socials, com les misses, les processons, els ritus de la vida i de la mort i les reunions de les confraries i també es canalitzaven els donatius per als més pobres i necessitats de les comunitats. La religió era una força de cohesió: la participació en aquests actes sagrats i rituals permetia als membres entendre el significat i el poder moral de la societat i, de mica en mica, aquestes pràctiques van anar definint unes primeres formes de govern comunitari, fonamentades en l’assemblea de tots els habitants d’una localitat per gestionar béns i drets que posseïen en comú i per elegir, de manera autònoma, els representants que, durant un període de temps, s’havien d’encarregar de regir la comunitat.
A partir del segle XIII els bisbes incorporaren les parròquies a l’estructura secular de l’església del seu bisbat, tot convertint-se en els encarregats de conferir la cura d’ànimes als clergues rurals. La parròquia va esdevenir la unitat bàsica territorial sobre la qual s’estructura el bisbat o diòcesi. Aquest paper es va reforçar amb les reformes introduïdes pel concili de Trento (1545-1563), que cercaren el control de l’atenció pastoral dels feligresos adscrits a les parròquies, amb l’administració dels sagraments, i també la percepció dels tributs que tenien adscrits.
En parla en Joaquim M. Puigvert (1997). Per facilitar tant els cobraments com els registres sagramentals les parròquies havien de disposar d’un perímetre delimitat territorialment, fos amb termes o amb descripcions dels límits. A més, aquestes delimitacions es confirmaven anualment amb rituals com el del salpàs (visita anual que el rector efectuava, durant la setmana santa, a totes les cases de la parròquia, amb l’objecte de beneir-les amb una mescla de sal i aigua) i les processons de benedicció del terme (es solia fer durant la processó de la Santa Creu, el 3 de maig). D’aquesta manera els rectors adquirien un coneixement del territori i de la seva gent que s’actualitzava constantment. La legislació tridentina també contemplava la creació de noves parròquies per raons de naturalesa geogràfica, com la distància d’un indret a l’església o per les dificultats de trànsit per arribar-hi. En els llocs on la població fos tan nombrosa que no pogués ser atesa per un sol sacerdot s’havia d’augmentar el nombre de preveres destinats a la cura d’ànimes.
És fàcil confondre la parròquia amb la comunitat d’habitants, és a dir, el conjunt de llars independents vinculades pel pagament d’impostos, per l’organització de la producció i de la defensa i per la pertinença a un territori concret. A l’Antic Règim ambdós conceptes es confonien amb freqüència. Per a la Monarquia l’Església era, per una banda, un fre i obstacle, una organització amb prou força com per fer-li front si veia els seus interessos amenaçats, i, per altra, disposava d’una xarxa parroquial que podia resultar útil. El rector de cada parròquia esdevenia sovint la persona de confiança de l’administració reial a l’àmbit rural, l’encarregat d’ anunciar tota mena de lleis i disposicions reials i de recomanar-ne la seva observança a la població, a més de pregar per la salut del monarca i de la seva família.
A la Constitució de Cadis (1812) es va considerar la parròquia com a primera circumscripció electoral. No hi havia una organització local equiparable. L’Estat va haver de recórrer als capellans i a la seva capacitat d’organització per satisfer moltes de les necessitats d’aparell estadístic (de població, de riquesa territorial, etc.) o per aplicar les competències que es van anar desplegant en matèria política, administrativa, sanitària, educativa, etc.
El bisbat de Solsona
El bisbat de Solsona es va crear l’any 1593 pel papa Climent VIII a petició del rei Felip II. Simultàniament, es va promoure la vila de Solsona a la categoria de ciutat i es va convertir l’església de l’antic monestir de canonges augustinians en catedral.
Les causes de la creació del bisbat les podríem resumir dient que a finals del s. XVI el sud de França estava infestat d’heretges protestants, i que les seves incursions cap a la nostra terra es feien insuportables. També els bandolers creaven a la muntanya catalana una situació de guerra civil. A més, un intens corrent migratori de francesos provocava la por de contagi protestant. Per altra banda, el concili de Trento potenciava la funció de la diòcesi per dur a terme la Contrareforma. Caldria destacar també que la diòcesi d’Urgell, pel fet de ser tan extensa, era difícil de governar. Tot això va fer decidir el rei Felip II a demanar un nou bisbat, com un baluard de contenció de l’heretgia.
Enric Bartrina (1993)
La nova diòcesi es va nodrir de parròquies de les d’Urgell i de Vic. L’any 1594 fou nomenat el primer bisbe, Lluís de Sanç i Manegat, que va haver de fer front als conflictes relacionats amb la composició territorial del nou bisbat. El 1851 es va suprimir el bisbat després de la destrucció de la ciutat de Solsona durant les Guerres Carlines i al quedar vacant la seu episcopal desprès de la mort, l’any 1838, del bisbe Joan-Josep Tejada. La restauració del bisbat va ser possible gràcies al suport del bisbe de Vic, Josep Morgades, i a la campanya per reunir el capital per assegurar la dotació d’un nou bisbe. El 1933, el papa Pius XI va restaurar la seu episcopal amb ple dret i va nomenar bisbe de Solsona a Valentí Comellas. El reconeixement de la restauració de la diòcesi per part del Govern d’Espanya va arribar el 1945 amb el nomenament del bisbe Vicent Enrique i Tarancón, durant l’episcopat del qual es van incloure al territori diocesà 22 parròquies corresponents al bisbat de Vic.
Avui en dia, la Diòcesi de Solsona té una extensió de 3.536 Km2, està dividida en 12 unitats pastorals parroquials i abasta 174 parròquies. D’aquestes, a l’annex se’n relacionen 57 que formen part de l’àmbit geogràfic que ens interessa en aquest bloc i que cal tenir presents, ja que continuen essent un factor explicatiu important per entendre l’estructura territorial i un element identitari molt arrelat en aquest tros de món.
Referències:
- Bartrina, Enric (1993): La ciutat de Solsona i els 400 anys de bisbat. L’Erol, Núm. 41, p. 63-65 [enllaç]
- Cathalaunia, web dedicada a la documentació catalana d’abans del segle XII (consultada el març de 2021)
- Mallorquí García, Elvis (2007): Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles XIII i XIV. Tesi doctoral. Universitat de Girona [enllaç]
- Marquès, Josep Maria (1996): Parròquies I divisió administrativa del territori, fins al s. XI. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXVIII, 1501-1520 [enllaç]
- Puigvert, Joaquim M. (1997): Església I territori en els orígens de la Catalunya contemporània. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, vol. XII, 44, 85-111 [enllaç]
Annex: relació de parròquies d’interès en aquest tros de món
 |  |
Un tros de món 
